Taules preparades amb afecte, amb hores de cuina al darrere, amb plats que van arribant l’un rere l’altre i converses que s’allarguen. Taules al voltant de les quals volem reunir la gent que estimem.
I, tanmateix, de vegades n’hi ha prou amb una pregunta perquè alguna cosa canviï.
—Això porta gluten?
O llet. O fruits secs. O ou.
La conversa s’atura uns segons. Algú va a preguntar a la cuina. Es busca una etiqueta. S’intenta recordar què portava exactament aquella salsa.
I llavors arriba una frase dita sempre amb la millor de les intencions:
Sembla un detall petit.
Potser no ho és.
Quan pensem en acollir algú, sovint imaginem una casa plena, una taula bonica, menjar abundant.
Comença quan fem la compra. Quan pensem el menú. Quan triem els ingredients.
Quan recordem qui vindrà a sopar.
Hi ha una manera de cuinar que consisteix a decidir què volem fer i resoldre després les excepcions.
I n’hi ha una altra que comença amb una pregunta diferent:
La diferència sembla petita.
Perquè ja no estem pensant en restriccions.
Estem pensant en persones.
Hi ha molt d’afecte darrere d’un plat preparat especialment per a algú.
És important dir-ho.
Qui cuina a part per a una persona que no pot menjar el mateix que els altres està intentant cuidar-la. I probablement hi ha dedicat més temps, no pas menys.
Però hi ha una diferència difícil d’explicar entre sentir:
“Això és per a tu.”
i sentir:
“Pots menjar de tot.”
En la primera frase hi ha consideració.
No has de preguntar quin és el teu plat. No has d’estar pendent de quina cullera s’ha fet servir. No has d’explicar per què menges diferent. No has de mirar com els altres comparteixen una cosa que tu no pots tastar.
Simplement menges.
I, durant una estona, el menjar deixa de parlar d’allò que et fa diferent dels altres.
Menjar no ha estat mai només alimentar-se.
Partim el pa. Tastem el plat de qui tenim al costat. Cuinem receptes que algú ens va ensenyar. Celebrem aniversaris al voltant d’un pastís. Portem menjar quan algú està malalt. Preguntem «has menjat?» quan, en realitat, volem dir «estàs bé?».
El menjar té aquesta capacitat extraordinària.
Diu coses sense haver-les de pronunciar.
T’estava esperant.
He pensat en tu.
Queda’t una estona més.
Potser per això quedar fora d’una experiència al voltant del menjar es pot sentir d’una manera molt més profunda del que suggereix una simple llista d’ingredients.
No es tracta només de poder menjar.
Durant molt de temps hem associat una taula generosa amb una taula abundant.
Més safates. Més plats. Més opcions.
Una taula pot tenir deu postres i obligar una persona a preguntar quines en pot menjar.
I en pot tenir només unes que tothom tingui ganes de tastar.
Quina de les dues és més generosa?
Potser la generositat no consisteix sempre a afegir.
De vegades consisteix justament en el contrari.
A cuinar d’una manera prou oberta perquè persones diferents es puguin trobar en un mateix plat.
Això no vol dir que tothom hagi de menjar igual.
Ni que totes les necessitats es puguin resoldre sempre amb una única recepta.
Vol dir una cosa molt més senzilla:
Hi ha una altra cosa que importa.
Incloure algú no hauria de significar demanar als altres que renunciïn al plaer.
Perquè aleshores la inclusió torna a tenir un preu.
«Està molt bo per ser sense gluten.»
«Gairebé no es nota que no porta llet.»
«Per ser saludable, està prou bé.»
Són frases aparentment innocents. Però totes parteixen de la mateixa expectativa: si traiem alguna cosa, necessàriament ens haurem de conformar amb menys.
I si, en lloc d’intentar reproduir allò que falta, busquéssim ingredients, sabors i textures capaços de crear alguna cosa extraordinària per si mateixos?
Ametlles. Avellanes. Civada. Cítrics. Cacau. Oli d’oliva. Llavors. Espècies.
El rebost és ple de possibilitats.
Potser cuinar per a més persones no ha d’estrènyer el camí.
Potser el pot eixamplar.
Hi ha alguna cosa profundament mediterrània en això de seure al voltant d’una taula i fer lloc.
Moure una cadira.
Portar un plat més.
Tallar les porcions una mica més petites perquè n’hi hagi per a tothom.
Improvisar.
Ens agrada aquesta imatge.
Però potser avui fer lloc també vol dir una altra cosa.
Pensar d’una manera diferent sobre el menjar.
Crear receptes que no comencin preguntant-se què han d’eliminar, sinó quantes persones poden reunir.
Receptes que ningú mengi per obligació.
Que ningú hagi de justificar.
Que siguin boniques perquè la bellesa també forma part del plaer.
I, sobretot, que siguin realment bones.
Perquè un menjar veritablement inclusiu no hauria de necessitar que ningú fos especialment comprensiu amb ell.
Ens hauria de venir de gust menjar-lo.
A tots.
Potser mai aconseguirem que absolutament tothom pugui menjar absolutament de tot.
No cal convertir una idea bonica en una promesa impossible.
Però sí que podem canviar el lloc des d’on comencem.
Podem deixar de pensar primer en el plat i després en qui en queda fora.
Podem entendre que una restricció alimentària pertany a una persona, però que compartir ens pertany a tots.
I podem recordar una cosa que potser ja sabíem des de fa molt de temps:
Per això la inclusió no comença quan algú seu a taula.
Comença molt abans.
I potser la taula més generosa no és la que té més coses.
T’apassiona cuinar i vols descobrir noves receptes delicioses i saludables? Subscriu-te a la nostra newsletter i rep directament a la teva safata d’entrada:
Receptes exclusives i fàcils de seguir
Consells i trucs culinaris
Ingredients frescos i nutritius
Inspiració per als àpats diaris
Descomptes i promocions especials
No et perdis l’oportunitat de portar les vostres habilitats culinàries al següent nivell! Subscriu-t’hi ara i comença a gaudir d’una cuina més saludable i saborosa.
Hola, sóc la Manuela Saavedra, fundadora de Milola Gluten Free. Estic encantada de donar-te la benvinguda a aquest espai dedicat a tots els apassionats de la cuina que, com jo, busquen una alimentació més saludable i natural.
