Hi ha taules plenes de menjar que no acaben de ser generoses.
Taules preparades amb afecte, amb hores de cuina al darrere, amb plats que van arribant l’un rere l’altre i converses que s’allarguen. Taules al voltant de les quals volem reunir la gent que estimem.
I, tanmateix, de vegades n’hi ha prou amb una pregunta perquè alguna cosa canviï.
—Això porta gluten?
O llet. O fruits secs. O ou.
La conversa s’atura uns segons. Algú va a preguntar a la cuina. Es busca una etiqueta. S’intenta recordar què portava exactament aquella salsa.
I llavors arriba una frase dita sempre amb la millor de les intencions:
—No pateixis. Per a tu hem preparat una altra cosa.
Sembla un detall petit.
Potser no ho és.
Convidar comença molt abans d’obrir la porta
Quan pensem en acollir algú, sovint imaginem una casa plena, una taula bonica, menjar abundant.
Però cuidar algú comença abans.
Comença quan fem la compra. Quan pensem el menú. Quan triem els ingredients.
Quan recordem qui vindrà a sopar.
Hi ha una manera de cuinar que consisteix a decidir què volem fer i resoldre després les excepcions.
I n’hi ha una altra que comença amb una pregunta diferent:
Com podem fer alguna cosa que vingui de gust a tothom?
La diferència sembla petita.
Però canvia completament la taula.
Perquè ja no estem pensant en restriccions.
Estem pensant en persones.
“Això és per a tu”
Hi ha molt d’afecte darrere d’un plat preparat especialment per a algú.
És important dir-ho.
Qui cuina a part per a una persona que no pot menjar el mateix que els altres està intentant cuidar-la. I probablement hi ha dedicat més temps, no pas menys.
Però hi ha una diferència difícil d’explicar entre sentir:
“Això és per a tu.”
i sentir:
“Pots menjar de tot.”
En la primera frase hi ha consideració.
En la segona, hi ha pertinença.
No has de preguntar quin és el teu plat. No has d’estar pendent de quina cullera s’ha fet servir. No has d’explicar per què menges diferent. No has de mirar com els altres comparteixen una cosa que tu no pots tastar.
Simplement menges.
I, durant una estona, el menjar deixa de parlar d’allò que et fa diferent dels altres.
Compartir forma part de menjar
Menjar no ha estat mai només alimentar-se.
Partim el pa. Tastem el plat de qui tenim al costat. Cuinem receptes que algú ens va ensenyar. Celebrem aniversaris al voltant d’un pastís. Portem menjar quan algú està malalt. Preguntem «has menjat?» quan, en realitat, volem dir «estàs bé?».
El menjar té aquesta capacitat extraordinària.
Diu coses sense haver-les de pronunciar.
T’estava esperant.
He pensat en tu.
Queda’t una estona més.
Potser per això quedar fora d’una experiència al voltant del menjar es pot sentir d’una manera molt més profunda del que suggereix una simple llista d’ingredients.
No es tracta només de poder menjar.
Es tracta de poder participar.
Una altra manera d’entendre l’abundància
Durant molt de temps hem associat una taula generosa amb una taula abundant.
Més safates. Més plats. Més opcions.
Però potser hi ha una altra manera de mesurar l’abundància.
Una taula pot tenir deu postres i obligar una persona a preguntar quines en pot menjar.
I en pot tenir només unes que tothom tingui ganes de tastar.
Quina de les dues és més generosa?
Potser la generositat no consisteix sempre a afegir.
De vegades consisteix justament en el contrari.
A necessitar menys excepcions.
A cuinar d’una manera prou oberta perquè persones diferents es puguin trobar en un mateix plat.
Això no vol dir que tothom hagi de menjar igual.
Ni que totes les necessitats es puguin resoldre sempre amb una única recepta.
Vol dir una cosa molt més senzilla:
pensar en qui s’asseurà al voltant de la taula abans de decidir què hi posarem.
El menjar que no sembla una renúncia
Hi ha una altra cosa que importa.
Incloure algú no hauria de significar demanar als altres que renunciïn al plaer.
Perquè aleshores la inclusió torna a tenir un preu.
«Està molt bo per ser sense gluten.»
«Gairebé no es nota que no porta llet.»
«Per ser saludable, està prou bé.»
Són frases aparentment innocents. Però totes parteixen de la mateixa expectativa: si traiem alguna cosa, necessàriament ens haurem de conformar amb menys.
I si la pregunta estigués mal plantejada?
I si, en lloc d’intentar reproduir allò que falta, busquéssim ingredients, sabors i textures capaços de crear alguna cosa extraordinària per si mateixos?
Ametlles. Avellanes. Civada. Cítrics. Cacau. Oli d’oliva. Llavors. Espècies.
El rebost és ple de possibilitats.
Potser cuinar per a més persones no ha d’estrènyer el camí.
Potser el pot eixamplar.
Una taula prou gran
Hi ha alguna cosa profundament mediterrània en això de seure al voltant d’una taula i fer lloc.
Moure una cadira.
Portar un plat més.
Tallar les porcions una mica més petites perquè n’hi hagi per a tothom.
Improvisar.
La taula s’allarga perquè ha arribat algú més.
Ens agrada aquesta imatge.
Però potser avui fer lloc també vol dir una altra cosa.
Pensar d’una manera diferent sobre el menjar.
Crear receptes que no comencin preguntant-se què han d’eliminar, sinó quantes persones poden reunir.
Receptes que ningú mengi per obligació.
Que ningú hagi de justificar.
Que siguin boniques perquè la bellesa també forma part del plaer.
I, sobretot, que siguin realment bones.
Perquè un menjar veritablement inclusiu no hauria de necessitar que ningú fos especialment comprensiu amb ell.
Ens hauria de venir de gust menjar-lo.
A tots.
Abans de seure a taula
Potser mai aconseguirem que absolutament tothom pugui menjar absolutament de tot.
No cal convertir una idea bonica en una promesa impossible.
Però sí que podem canviar el lloc des d’on comencem.
Podem deixar de pensar primer en el plat i després en qui en queda fora.
Podem cuinar imaginant la taula sencera.
Podem entendre que una restricció alimentària pertany a una persona, però que compartir ens pertany a tots.
I podem recordar una cosa que potser ja sabíem des de fa molt de temps:
que cuinar per a algú és una de les maneres més senzilles de dir-li que ens importa.
Per això la inclusió no comença quan algú seu a taula.
Comença molt abans.
Comença quan decidim què hi posarem.
I potser la taula més generosa no és la que té més coses.




