Durant segles hem confós una possibilitat amb l’única possibilitat.
El blat ha donat forma a alguns dels aliments que més estimem: el pa, la pasta, els pastissos, les galetes.
Està profundament lligat a la nostra cultura, a les nostres cuines i a la nostra manera d’entendre el menjar.
Tant, que hem acabat prenent-lo com a punt de partida gairebé sense preguntar-nos per què.
Ametlles, avellanes, civada, arròs, blat de moro, blat sarraí, mill, quinoa, sorgo, teff, tapioca, patata, llavors, llegums.
Ingredients amb sabors, textures i possibilitats pròpies que no necessiten assemblar-se al blat per tenir un lloc a la nostra cuina.
Potser només calia començar a mirar-los d’una altra manera.
Hi ha una cosa curiosa en la manera com parlem dels ingredients.
Diem farina d’ametlla en lloc de farina de blat. Civada en lloc de blat. Fajol com a substitut del blat.
Primer hi ha l’ingredient que considerem normal.
Després venen tots els altres.
Els substituts. Les alternatives. Les versions per a qui no pot menjar el de sempre.
Però una ametlla no va néixer per substituir un gra de blat.
Ni la civada. Ni l’arròs. Ni el blat de moro. Ni una avellana.
Potser comencem a perdre possibilitats precisament quan els demanem que siguin una altra cosa.
Quan hem d’eliminar un ingredient d’una recepta, la primera reacció sol ser intentar reconstruir exactament allò que teníem abans.
Com faig aquest pa de pessic sense blat?
Com aconsegueixo que aquesta galeta tingui la textura que busco?
Com substitueixo el que falta?
És comprensible. I, moltes vegades, necessari.
Però no ha de ser el final del procés creatiu.
Perquè, després de preguntar-nos com substituir-lo, ens podem fer una pregunta molt més interessant:
L’ametlla aporta humitat, densitat i una untuositat gairebé mantegosa.
L’avellana hi afegeix profunditat i un gust torrat inconfusible.
La civada pot aportar suavitat i una textura reconfortant.
El blat de moro té dolçor, caràcter i una identitat pròpia.
El blat sarraí —que, malgrat el nom, ni tan sols és blat— té notes intenses, lleugerament terroses.
L’arròs aporta lleugeresa.
Les llavors poden transformar completament una textura.
I els llegums obren encara més possibilitats.
Quan comencem a mirar els ingredients d’aquesta manera, deixem de cuinar únicament al voltant d’una absència.
En realitat, aquesta idea no té res de nova.
Només cal mirar més enllà d’una part concreta de la nostra tradició gastronòmica.
Durant segles, cultures culinàries d’arreu del món han cuinat amb arròs, blat de moro, mandioca, cigrons, llenties, fruits secs, llavors i altres cereals sense sentir que estaven fent una versió alternativa de res.
Una tortilla de blat de moro no intenta ser pa.
Una socca feta amb farina de cigró no necessita justificar-se perquè no porta blat.
Una polenta no és una versió incompleta de res.
Els macarons no deuen el seu caràcter a allò que els falta, sinó precisament a l’ametlla que porten.
I potser aquí hi ha una lliçó interessant.
De vegades, ampliar la nostra manera de menjar no requereix inventar ingredients nous.
Requereix mirar d’una altra manera els que sempre han estat aquí.
Les restriccions alimentàries se solen explicar des de la pèrdua.
Això no ho puc menjar.
Això ho he d’evitar.
Això ja no és per a mi.
I aquesta realitat existeix. Seria absurd negar-la.
Però no ha de ser tota la història.
També ens pot portar a sortir d’automatismes que mai no ens havíem qüestionat.
A provar ingredients nous. A entendre millor com funcionen. A buscar altres combinacions. A descobrir textures que potser mai no hauríem trobat si haguéssim continuat fent les coses com sempre.
No perquè una limitació sigui desitjable.
Sinó perquè la creativitat, moltes vegades, apareix quan la resposta habitual deixa de servir.
A La taula generosa plantejàvem una pregunta:
Aquesta és una de les possibles respostes.
No quedar-nos només en la substitució.
I començar a pensar en l’ingredient.
Hi ha una diferència enorme entre crear alguna cosa que tingui com a principal mèrit que sembla que porta blat i crear alguna cosa que algú tornaria a triar encara que pogués menjar qualsevol altra cosa.
Aquest segon territori és molt més difícil.
Però també molt més interessant.
Perquè aleshores l’objectiu deixa de ser compensar.
L’objectiu torna a ser el mateix que hauria d’haver estat sempre:
Una galeta pot ser extraordinària per la combinació d’avellana i xocolata.
Un pastís pot trobar precisament en l’ametlla la humitat i la textura que el fan especial.
Una llavor pot aportar el contrast que una recepta necessitava.
No hem d’amagar aquests ingredients darrere d’allò que intenten substituir.
Podem deixar que siguin protagonistes.
I quan ho fem, passa una cosa important.
El menjar deixa de dividir-se entre la versió normal i la versió per a algú.
Torna a ser, simplement, menjar.
Potser aquesta és una de les oportunitats més interessants de canviar la nostra manera de cuinar.
No reduir les nostres possibilitats perquè un ingredient ja no hi pugui ser.
Incorporar més ingredients, més tradicions, més sabors, més textures i més maneres de gaudir del menjar.
Perquè incloure no hauria de voler dir conformar-nos amb una versió una mica pitjor d’allò que ja existia.
Pot voler dir descobrir alguna cosa que abans ni tan sols se’ns havia acudit cuinar.
Ametlles, civada, arròs, blat de moro, mill, melca, teff, avellanes, llavors.
No són alternatives.
Són ingredients.
I cadascun té alguna cosa diferent a dir.
T’apassiona cuinar i vols descobrir noves receptes delicioses i saludables? Subscriu-te a la nostra newsletter i rep directament a la teva safata d’entrada:
Receptes exclusives i fàcils de seguir
Consells i trucs culinaris
Ingredients frescos i nutritius
Inspiració per als àpats diaris
Descomptes i promocions especials
No et perdis l’oportunitat de portar les vostres habilitats culinàries al següent nivell! Subscriu-t’hi ara i comença a gaudir d’una cuina més saludable i saborosa.
Hola, sóc la Manuela Saavedra, fundadora de Milola Gluten Free. Estic encantada de donar-te la benvinguda a aquest espai dedicat a tots els apassionats de la cuina que, com jo, busquen una alimentació més saludable i natural.
