Cuinar per a algú que menja diferent pot semblar una limitació. Fins que descobreixes totes les possibilitats que s’obren.
Hi ha receptes que fem gairebé sense pensar-hi.
Sabem quina farina hem de fer servir. Quant de temps necessita una massa. Quin ingredient aporta humitat, quin dona estructura, quin fa que alguna cosa quedi cruixent.
O no sabem res de tot això. Simplement sabem que aquella recepta funciona.
Fins que un dia algú s’asseu a la nostra taula i no pot menjar alguna d’aquestes coses.
De sobte, la recepta que coneixíem deixa de funcionar tal com estava escrita.
I ho podem viure com un problema.
O podem sentir curiositat.
I ara, com ho fem?
Per a algú a qui li agrada cuinar, aquesta pregunta pot ser el principi d’alguna cosa extraordinàriament divertida.
Per a mi, sens dubte, ho va ser.
Quan la resposta de sempre deixa de servir
Cuinar té molt de repetició.
Aprenem una tècnica, una combinació, una proporció. Descobrim que funciona i l’incorporem al nostre repertori.
Però cuinar també té molt de recerca.
Què passa si canvio això?
I si faig servir allò?
Com aconsegueixo aquesta textura d’una altra manera?
I si, en lloc de reconstruir la mateixa recepta, començo de nou?
La creativitat a la cuina comença moltes vegades quan ja no podem fer les coses com sempre.
Perquè aleshores hem de tornar a mirar els ingredients.
No com una llista de normes que cal seguir, sinó com un ventall de possibilitats.
Una ametlla deixa de ser simplement una cosa que afegim a un pastís i es converteix en humitat, greix, sabor i textura.
Una llavor pot aportar un toc cruixent.
La civada pot donar suavitat.
El teff pot realçar el gust del cacau.
El blat sarraí pot aportar una profunditat que abans no hi era.
I, a poc a poc, deixem de preguntar-nos només què podem treure.
Comencem a preguntar-nos què podem fer.
La cuina sempre ha funcionat així
En realitat, cuinar mai no ha consistit a disposar de tots els ingredients possibles.
Cuinem amb el que tenim.
Amb el que creix a prop. Amb el que és de temporada. Amb el que podem conservar. Amb el que hem après dels qui cuinaven abans que nosaltres.
Bona part de la cuina que coneixem va néixer precisament així.
Fermentar, assecar, adobar, moldre, torrar, cuinar a foc lent. Trobar maneres de transformar el que hi havia en alguna cosa extraordinària.
La cuina és plena de respostes creatives a situacions concretes.
No perquè una restricció sigui desitjable.
Ni perquè qui cuina tingui l’obligació de convertir-la en una aventura.
Simplement perquè, quan ens agrada cuinar, trobar-nos davant d’una pregunta nova pot despertar una cosa que coneixem molt bé:
les ganes de provar.
I aleshores apareixen ingredients que abans no hi eren
Potser comprem per primera vegada farina de cigró, de teff, de mill o de sorgo.
O descobrim què passa quan torrem una avellana abans d’incorporar-la a una massa.
Comencem a entendre que dues farines que semblaven intercanviables es comporten de maneres completament diferents.
Descobrim que una textura no depèn necessàriament d’un sol ingredient.
Provem. Ens equivoquem. Canviem proporcions. Ho tornem a provar.
I de vegades passa una cosa encara més interessant.
La recepta que va néixer perquè algú no podia menjar l’original ens agrada més.
No és una còpia.
No és la versió especial.
No cal explicar què li falta abans de servir-la.
És simplement una recepta que val la pena conservar.
Descobrir també és compartir
Som vuit al voltant d’una taula. Una de les persones no pot menjar gluten.
Podem preparar les postres de sempre i buscar una segona opció per a ella. De vegades serà la millor solució. I no passa res. Però també ens podem fer una altra pregunta:
I si fem unes postres extraordinàries que puguem compartir tots vuit?
No unes que siguin prou bones per ser sense gluten.
No unes que tinguin com a principal mèrit que en pugui menjar tothom.
Unes que posaríem al centre de la taula encara que ningú tingués cap restricció alimentària.
Perquè són boníssimes.
Aquest petit canvi transforma completament el punt de partida.
Ja no estem pensant què hem de preparar per a aquella persona.
Estem pensant què ens ve de gust menjar a tots.
Una taula, no dues
I aleshores arribem a una escena molt senzilla.
Hi ha un pastís al mig.
O unes galetes.
O un pa.
Algú talla. Un altre n’agafa un tros. Algú pregunta si en queda més.
Ningú pregunta quin és el seu.
No hi ha un plat principal i un altre a part.
Hi ha menjar.
Una taula, no dues.
No sempre serà possible, ni cal que ho sigui. Hi ha moments en què preparar coses diferents és, senzillament, el més sensat.
La generositat no consisteix a convertir cada àpat en un exercici de perfecció.
Però quan aconseguim crear alguna cosa que més persones poden compartir, passa quelcom bonic.
I no només per a qui abans necessitava una opció diferent.
La taula es fa més interessant per a tothom.
Cuinar per a més persones pot ampliar la nostra cuina
Potser aquesta és la paradoxa.
Al principi sembla que tenim menys possibilitats.
Un ingredient desapareix. Una recepta coneguda deixa de servir. Una porta es tanca.
Però comencem a buscar i se n’obren d’altres.
Ingredients que no coneixíem.
Tècniques que no havíem provat mai.
Sabors que no havíem combinat.
Receptes que probablement no hauríem cuinat mai.
I un repertori que, en lloc de fer-se més petit, creix.
A No tot ha de ser blat parlàvem de tot el que apareix quan deixem de mirar els altres ingredients únicament com a substituts. Potser amb les limitacions passa una cosa semblant.
De vegades, cuinar per a algú que menja diferent ens fa cuinar d’una manera diferent.
I és aquí on comencen els descobriments.
Perquè potser una de les coses més boniques de cuinar és precisament aquesta:




