TOTA GRAN HISTÒRIA
COMENÇA AMB UN REPTE
Quan la fundadora de Milola va ser diagnosticada amb una al·lèrgia alimentària una carta d’amor va començar a escriure’s.
Fa deu i vint anys.
Vam obrir les portes de Milola ara fa set anys amb l’únic propòsit de compartir un nou concepte en pastisseria. Pastissos, galetes i pans deliciosos, sorprenents, nutritius i aptes per a tothom. Però tot això va començar com una recerca personal, fa més de vint anys, quan la nostra co-fundadora i pastissera, Manuela Garcia, va ser diagnosticada amb diverses intoleràncies alimentàries.
Treballant en aquells moments en una pastisseria francesa a Chelsea, Londres (on menjar fora era una part inevitable de la seva vida, a causa de les dimensions de la ciutat), la Manuela va prendre consciència absoluta de quant difícil pot ser la vida si pateixes una al·lèrgia o intolerància alimentària. Els supermercats no estaven preparats per donar resposta a les seves necessitats. Era gairebé impossible trobar ingredients o productes sense gluten. Quan trobava algun producte, tenia una aparença francament poc desitjable, una textura dubtosa, i el sabor? No la facis parlar. Menjar a Restaurants? No volien ni sentir parlar de dietes especials.
Immediatament es va posar a buscar per tot arreu ingredients adequats per a les seves necessitats. Ingredients amb els quals pogués aconseguir els mateixos estàndards que havia gaudit abans de convertir-se en una persona “sense gluten”.
Trencant (i fornejant) barreres
Quan descobrim que tenim una intolerància al gluten, o a qualsevol altre aliment, ens trobem amb una paradoxa interessant: la nostra malaltia no necessita medicació, sinó un canvi dràstic en la forma d’alimentar-nos.
En la seva característica rebel·lia, la Manuela es resistia a la idea que el màxim al qual pogués aspirar fos aquells quatre articles que trobava en el passadís “lliure de…” dels supermercats. I saber que hi havia milers de persones en la mateixa situació es va convertir en el motor de la seva lluita.
La Manuela va recórrer durant mesos tot Londres, els seus mercats, les seves botigues, els seus barris multiculturals, i com a conseqüència, amb una abundància d’ingredients d’arreu del món. Així va descobrir cereals i farines que van obrir un món nou de sabors i possibilitats, amb resultats deliciosos i altament nutritius.
Es va demostrar a si mateixa que el menjar sense gluten pot ser saborós, divertit i una font inesgotable de creativitat i plaer. Va convidar a la seva família i als seus amics a provar la seva pastisseria. Va observar amb emoció les seves reaccions. Milola va néixer.
En primer lloc, seria capaç de crear pastissos increïbles amb farines integrals sense gluten, sense sucre refinat, sense greixos trans, sense làctics, vegetarians, sense blat de moro i carregats de sabor i ingredients frescos? La resposta va ser “sí!” I en segon lloc, podria aconseguir que milers de persones es beneficiessin dels seus descobriments? De nou “sí!” I aquí és on entren el David i la Yolanda.
Avui dia, sabem que aquella visió compartida va ser la correcta, perquè els nostres clients no deixen de reafirmar-nos. Crear dolços deliciosos, sorprenents, nutritius – aptes per a tothom – és un somni fet realitat. La manifestació d’un amor.
Us he dit que són els nostres clients regulars, els que no tenen cap tipus d’intolerància o al·lèrgia alimentària, els que no poden dissimular el seu entusiasme? Llegeix els seus comentaris, i d’altres, aquí.
“Fa 25 anys em van diagnosticar diverses al·lèrgies alimentàries, i vaig sentir emergir una carta d’amor. Una carta d’amor a l’ALEGRIA.
Al menjar, la família, els amics. Al llegat matern. Els moments compartits en la cuina, i al voltant d’una taula generosa.
Una carta d’amor a la vida.
La meva disposició natural és de “got mig ple”, així que si algú em diu que anys de trobar-me malament poden solucionar-se amb menjar, em semblarà una notícia fantàstica.
Molt menys fantàstic era l’oferta disponible. Era terrible, de fet. Trist. I no hi ha major pecat en el meu llibre que un menjar trist.
Un menjar trist equival al fet que no t’has esforçat, perquè no t’importa prou. I a mi això em resulta ofensiu.
Saps per què? Cuinar per als altres (i per a un mateix) és un acte d’amor i respecte extraordinari. S’hauria de fer amb reverència.
Així que, a mi, voler-ho tot no em resulta tremendament ambiciós. Ho veig més aviat com restaurar un principi que mai degué perdre’s.”
El menjar ha de ser deliciós, nutritiu, inclusiu, generós, una bellesa i bo per tothom.
Vaig crear Milola perquè efectivament, ho vull tot. Crec que tu ho vols tot, i estic convençuda que això és el correcte. La cerca de la perfecció té una força creativa tan gran!
Vaig crear Milola perquè m’importes.”
